Ja s’ha donat a conèixer el Relat guanyador del “Concurs de Relat Breu Orgull LGTBI Xàtiva 2021”.

Aquest concurs ha sigut organitzat conjuntament entre el Consell de la Joventut de Xàtiva, el col·lectiu Arc de Sant Martí LGTBI+ i les Regidories de Joventut i Dona i Igualtat de l’Ajuntament de Xàtiva. Aquest concurs forma part dels actes de Celebració de la “Setmana de l’Orgull LGTBI+ 2021”, de la que podeu conèixer la programació completa a través d’aquest enllaç.

El dilluns, abans d’inaugurar oficialment la setmana de l’Orgull amb la lectura del manifest, es va reunir el jurat per acordar que el relat guanyador era el presentat per la jove xativina Aitana Amorós. Els organitzadors volem donar l’enhorabona a Aitana “pel gran treball que ha realitzat” i també han agraït a “cadascuna de les persones que ha participat en el concurs”.

A continuació vos deixem amb el relat:

“EL QUE MARTA VOL”

Aitana Amorós Nadal

Marta té setze anys, un vell gat que es diu Adolfo i un pòster antic de One Direction penjat a la porta de l’habitació.

A Marta li agraden les sèries de ciència ficció, el futbol i els macarrons amb tomaqueta dels que li fa la mamà. Sobre tot els macarrons amb tomaqueta.

Marta, cada matí, es desperta amb els miols d’Adolfo, es passa una bona estona a la dutxa amb els ulls tancats i es mira a l’espill després d’haver-se vestit.

Però, per molt que ho intenta, Marta no es reconeix amb el que li torna la imatge de l’espill. S’observa els cabells curts, la dessuadora de color apagat que haja triat eixe dia, els pantalons amples. I no reconeix ninguna d’eixes coses com a pròpia. Cada matí, enfront de l’espill, s’imagina vestida amb un vestit colorit de flors, les cames a l’aire, un cert escot, els cabells que li arriben als muscles lleugerament recollits amb un ganxet…

Però, Marta no pot anar així a l’institut. Quasi es posa a riure de sols pensar-ho… quasi. Perquè en realitat no li fa ni una mica de gràcia. En realitat, més bé li fa llàstima. El que passa és que se li dona bé allò de riure per no plorar.

Es toca una grenya dels cabells, que li cauen a sobre la cara. Pensa en la seua amiga Teresa, que sempre es queixa quan se li fiquen a la boca i als ulls, si hi ha vent. Somriu pensant el que pagaria ella per poder queixar-se de coses tan ridícules… potser si els seus cabells foren així de llargs també es queixaria. Ara mateix, però, ho veu com un mínim desavantatge… ella tan sols desitja tindre els cabells com Teresa.

Però, és clar, no els pot dur llargs, què dirien els seus companys? Segur que farien burla. Fan burla de qualsevol cosa. Més val no donar-los motius per a que la converteixen en diana.

Agafa el mòbil de la tauleta de nit i veu l’hora. Les 7:30. Se li fa tard. Encara ha d’entrar a la cuina a desdejunar, i té per davant quinze minuts de camí per arribar a l’institut. A això se li ha de sumar el temps que tarda Teresa en baixar de casa quan passa a per ella i el resultat de l’operació és un retard a l’Itaca pel que sa mare després li renegarà.

No obstant això, quan torna a passar per davant l’espill es torna a aturar. Només un poc. Per què ho fa? Ni tan sols ella ho sap. Si no s’hi reconeix, si mirar-se li provoca ganes de plorar. Masoquisme, pur i dur.

Però tanca els ulls i s’imagina vestida com ella voldria, amb un pit lleugerament més voluminós, les cames apuntant per baix la falda, els cabells llargs ballant amb el vent, i el somriure a la cara que sempre li falta.

–Marcos! –escolta que el crida la mamà des de la cuina­– Com no t’afanyes en vindre a desdejunar vas a fer tard una altra vegada!.

–Marta –la corregeix en un xiuxiueig acompanyat d’un sospir–. És Marta, mamà.

­–Marcos! –el torna a cridar, aquesta vegada més fort.

–Ja vaig! –contesta, fort aquesta vegada per a que la puga escoltar.

Aleshores obri els ulls. I es veu com es veia amb els ulls tancats. Potser hui no siga el dia que anirà així a l’institut, però s’encamina a la cuina i s’asseu al seu lloc de sempre a la taula, agafa aire i li diu a la mamà:

–Em diuen Marta, mamà. No Marcos. Marta.

Un xicotet pas d’un camí molt llarg. Però uf… menut xicotet pas més gran.